El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

El poema descriu un home que s'entreté mirant-ho tot, però que mai mira enlaire, sempre mira avall (les pedres, les soques dels arbres, etc). Ell no es vol oblidar del dia que va mirar enlaire i va descobrir aquella noia. Ell en veure-la va quedar sorprès i els braços de la noia li semblaven branques d'un arbre molt alt (ja que havia passat molt de temps mirant avall). Des de llavors ell ha continuat mirant avall, però tinc l' impressió que alguna cosa li va passar (com si hagués estat sotmès a algú o alguna injustícia) i per això decideix mirar per sempre avall. Així que, quan va decidir alçar la vista, va descobrir la noia. Ara encara pensa que ha de fer... per això no oblida aquell dia, i el vol seguir recordant.

                                                                                                                                                                            Montserrat Pellicer