El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

Aquest és un poema que parla d'un home distret, que passa els dies pel carrer perdent el temps i sense fer re. Durant tot el dia, ell ho observa tot, però només quan cau la nit s'enrecorda que no ha mirat si hi havia núvols al cel. En canvi, si recorda haver vist una noia que es pentinava els cabells mullats en un terrat. I recorda bé els seus braços prims, l'hora i el temps que feia en aquell moment. El poema en sí, es tota una pradoxa, com l'home mai recorda de mirar al cel, però sí el moment exacte quan mirava la noia. I passen els dies i no mira enlaire, però segueix tenint la imatge de la noia ben present.