El distret.

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

En el poema i veiem un home abatut, perdut en la solitud, sense cap esperit de superació en sí mateix. 

L'home no gosà de mirar el cel, probablement veu un paisatge de desolació i melancòlic, que el supera dia a dia... No obstant, quan menys t'ho esperes, apareix algú que t'ajuda a enfocar d'una altra manera la vida... 
 Podem representar que, ja que alguna cosa l'impedeix mirar cap el cel, mitjançant l'hermosa noia s'imagina que els seus braços són petites branques d'arbres, que van  fent camí fins arribar més enllà de l'ennuvolat cel, on l'infeliç home pot arribar a oblidar les preocupacions que mica en mica, el deixen sense alè...

Maria Roig Marè. 1BAT c