Només d'una maleta que ha desfet al meu davat reprèn Teresa abaixant la veu- he vist que treia camises de color taronja, blaves i una o dues negres.


-Negres! -repeteix la filla, amb èxtasi.
-Negres! -fa la Ventura, amb sécs al front.
-Negres? -pregunta l'oncle prement la ploma entre els dits



Comentari


Vaig escollir aquest fragment perquè plasma les repressions d'aquesta familia, ja que està molt vinculada amb l'esglèsia. Només en veure que Laura va portar camises de color negre (una cosa normal per una dona moderna), fan tot un món, només per anar en contra de Laura.

Allisson Barros de Souza

Laura a la ciutat dels Sants

"Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triumfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Montanyola no es casaria am ella. I heus aquí que l'endema l'endemà en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia l'anell, aqell anell magnífic brillant que ara la Laura besa i que , quan va veure'l per primera vegada, li va fer sentir com un cobriment de cor."

He triat aqest fragment ja que en aquest moment Laura ni s'imaginava el calbari que passaria apartir del trasllat a la vila, de què li serveixen aquests sentiments si en poc temps seran sentiments buits?




Gemma García
1rBAT A

La boira

"La boira! Espessa, grisa, negra; abriga la plana tardonal i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa en el cor del pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna.
Peró la boira amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'infulències extranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti en ella mateixa i no se li escapin ni els mals ni els bons pensaments."

Crec que és un fragment que no només ens parla de la boira que marca el tarannà de la història si no que a més representa molt bé l'esperit de comarquinal, per últim és un fragment molt ben redactat que m'ha cridat l'atenció.

Dani De La Peña

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS

LA BOIRA

“-Si Nostre Senyor hagués d’escoltar-me, li demanaria una cosa, de tot cor –declarà l’oncle Joanet a la Laura, el dia que van anar a sopar a casa d’ell-. Que tota aquesta boira es tornés com pedra i ens servís de muralla perquè la gent dels altres pobles no poguessin venir, i perquè nosaltres no poguéssim anar-nos-en de Comarquinal”

He escollit aquest fregment perquè es veu molt ben representat el que simbolitza la boira en la novel·la. Marca el límit del poble, i el torna un recinte hermètic, tancat i agobiant, que alhora els serveix de protecció i aïllament.

L'autor crea un cert paral·lelisme entre la boira i la muralla, i fa què entenguem la boira com una capa densa que no ens permet visualitzar que hi ha a l'altre costat.

Iker Mongelos Amill

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS

'' En Tomàs potser començaria a enraonar-li fort, i la gent els observa dissimuladament. Caldrà anar desfent amb suavitat els equívocs nuats a la conciència. La Laura sospira com qui va carregat amb un gran pes. Tanmateix, és feixuga i espinosa la tasca!; però somriu a l'esperança que Nostre Senyor ja procura que els mortals encertin el camí dels resultats favorables. ''

He escollit aquest fragment perquè es veu l'esperit lluitador de la Laura ja que no es dòna per vençuda i com que s'estima a en Tomàs i té una esperança immensa, segueix pensant que algun dia ell canviarà la seva manera d'actuar i raonarà amb més seny.

ANNA BACHS

LA BOIRA

"La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna. 

Però la boira, amb les seves flonjors humides, preservava la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal."

He escollit aquest fragment, ja que parla sobre un element simbòlic present al llarg de tota la novel·la i molt important, la boira. Aquesta ens dóna una petita noció de com n'és de tancada la societat de Comarquinal. Per la Laura la boira simbolitzarà protecció, pero també la pèrdua de llibertat, ja que es veurà atrapada en aquesta societat de la qual li serà molt difícil escapar.

Marina Sisteré

Laura a la ciutat dels sants

Fosqueja; una boira oliosa comença amb el vespre a entelar l’hort. De sobte li acut el pensament que aquella foscor, aquella boira, és com una muralla que l’amenaça, cada dia un xic més de prop, que l’ofegarà


He triat aquest fragment ja que en la part que diu que la muralla l'amenaça, dona aquesta visió de la boira que simbolitza el perímetre d'un espai tancat, reclús i asfixiós. I per tant, també dona la sensació d'aïllament, de soledat i d'hermetisme. Aquesta boira, a Comarquinal, també pot actuar de protecció.

       
                                                                                                                            Joan Colina Teixidó                                                                                        

Laura a la ciutat dels sants

"Qualsevol mot que la Laura proferís, en Pere el repetia mentalment, n'aspirava el perfum. El so d'aquella veu clara el desvetllava de nits,com un dring que li suggeria l'evocació dels somriures, de les actituds, de les harmonies de gest d'aquella dona que entreveia com movent-se a ritme d'una dansa serena en la penombra dels insomnis."

He triat aquest fragment de la novel·la perquè trobo que és molt sentimental i sincer per part del Pere, ja que allí se'n adona que li comença a agradar la Laura i que se sent bé amb ella.

Anna Espinosa Piñol

"La Laura no veia ni sentia ningú; ho oblidava tot per tal que la deixessin amb la seva filla, prop d’aquella flama delicada que era la llum i l’escalf de la seva soledat. Decantada al bressol, sotjava cada moviment que descobria en la criatura, cada hora una mica més regulars, més acostats a una futura harmonia intel·ligent. Després, el primer somriure…

Fins que un vespre a començament de novembre, va semblar-li entreveure un canvi d’expressió en els trets d’aquell rostre delicat, una persistència de plors, un començ de batzegada convulsa. El metge anuncià la possibilitat de la meningitis, que s’emportà a la criatura al cap de dos dies de retorçar-la en els espasmes del sofriment."

He escollit aquest fragment, ja que és molt sentimental, al principi es veu què en la seva soledat, entre les dues, la seva filla i ella, encenien una flama que la feia viure, que la feia seguir. Es veu que la Laura què l’únic què li quedava, què li era important i què estimava de debò era la seva filla, però desgraciadament va agafar una meningitis i va morir.

Carlota Salvador Nicolau

Laura a la ciutat dels sants

- A veure? - comença.

- Que inspecciones? - fa ella, estranyada.

- Miro si fas prou efecte. Segurament que la Teresa vindrà a rebre'ns amb algú més. I com que la meva germana és del motlle antic!... Va bé; els cauràs com una bomba.


JUSTIFICACIÓ:

He triat aquest fragment perquè m'ha sobtat com en una societat influeix tant l'especte extern d'una persona i els rumors que això pot causar.

Arnau Macaya Cantenys

Blanc, aigua, pau

"Baixa del llit, torna al tocador, se submergeix en el bany tebi, destapa un flascó de perfum, s'aroma de muguet tot el cos, tria per vestir-se les robes més blanques. Aleshores és quan se sent purificada, lleugera; el somriure li torna al llavi."

He escollit aquest fragment perquè en llegir-lo no vaig poder evitar sentir-me identificada amb aquestes paraules, que descriuen el més difícil de descriure, una sensació, que em diuen, que no sóc la única que té tant al color blanc com a l’aigua per sinònims de pau. 


Marian Melo Subirat

Laura a la ciutat dels sants

-Només d'una maleta que ha desfet al meu
davant- reprèn Teresa abaixant la veu - he vist
 que treia camises de color taronja, blaves i una
o dues negres.

-Negres!- repeteix la filla,amb èxtasi.

-Negres!- fa la Ventura, amb sécs al front.

-Negres?- pregunta l´oncle prenent la pluma
entre els dits, un llamec als ulls, que la blavor de
les ulleres esborra.



Comentari :


He escollit aquest fragment perquè em fa gràcia la manera com reaccionen, perquè porti unes camisetes negres.


Denisa Mihaela Cosma  

Laura a la ciutat dels sants

“ No ha de fullejar revistes de modes, ni vestir-se de moda, ni dur joies, ni decorar-se les ungles. Quan es mira al mirall, li sembla que aquella figura simple que s’hi reflecteix no té res a veure amb la Laura d’un any abans. “

 

Aquest petit fragment del llibre reflecteix prou bé l’alliberament de la Laura de tota la riquesa que l’envoltava a Comarquinal, ja que abans de casar-se amb en Tomàs era una noia pobre, senzilla i educada, però durant el seu matrimoni amb en Tomàs va haver de canviar alguns d’aquests aspectes.

Laia Garcia Adell

Laura a la ciutat dels sants

Les clarors de la Rambla retornen. S'adona que no la seguia ningú més que la por. S'asseserena. No vol veure cap de les cares conegudes que la miren. Tornarà a Barcelona de seguida, mal sigui a deshora. Ha de restituir-se la pau d'abans. Que ningú no sàpiga mai més res d'ella; els qui l'han rebutjada ignoraran on sigui.

He escollit aquest fragment ja que reflecteix la manera com se sentia Laura en el moment que volia abandonar Comarquinal i tornar a Barcelona, a casa seva on segurament l'esperarien amb els braços oberts i molt millor de com la tractaven en aquell poble ple de persones que els agradava aparentar. 
Laura és una dona forta que decideix fer el correcte tot i la por que això li provoca. 














Anaïs Martínez Rovira.

Laura a la ciutat dels Sants

<<Sols dues coses m’han fet mala impressió d’ençà que sóc  casada, i totes dues d’avui: la boira d’aquesta terra, una boira humida que sol venir cada vespre i cobreix tot el Pla vuit mesos de l’any, l’altra ha estat la rebuda que m’ha fet la germana del Tomàs. Té quaranta anys però es com si en tingués quatre-cents. >>

                                                                                                   (Pàgina 78)

Laura se’n adona que no s’està tan bé a Comarquinal com ella es pensava en un principi.  El temps i certes persones que l’envolten no la fan sentir a gust. No entén com la gent pot ser tan esquerpa i engelosida, especialment la germana d’en Tomàs. La manera de ser de la gent i la boira, no l’ha fan sentir gens bé. Aquí es comença a veure que té enyorança del seu poble i es pot intuir que la cosa no anirà bé, és a dir, que si les coses continuen així,  la Laura tard o d’hora  haurà de marxar de Comarquinal.

                                                                              Anna Boqué Ciurana

Laura a la ciutat dels sants

"Baixa del llit, torna al tocador, se submergeix en el bany tebi, destapa un flascó de perfum, s'aroma de muguet tot el cos, tria per vestir-se les robes més blanques. Aleshores és quan se sent purificada, lleugera; el somriure li torna al llavi."

Justificació:

He escollit aquest fragment, perquè és un moment en que ella se sent lliure, se sent bé amb ella mateixa, després d'haver fet una cosa que ella no volia, ha estat obligada pel Tomàs. Al escollir per vestir-se les robes blanques, vol dir, que se sent pura, té pau, li ajuda a purificar-se.

Nerea Cabezas Yeste

Laura a la ciutat dels sants- Miquel Llor

"Després la reacció, els plors, la feblesa, la son, la necessitat de viure [...] Però al fons de tot perduà l'enyorament de la filla, el record de les tortures inútils, la pèrdua de tantes d'il·lusions formades entorn d'aquell front encerclat de cabells rossos, d'aquells ulls blaus que ja sabien trobar els de la mare, d'aquells somriures insitnuats en va als llavis de la criatura que es descomponia allí vora els xiprers del cementiri, drets i immòbils entre les boires del novembre."

He triat aquest fragment perquè m'ha semblat una de les parts més emotives de la obra, quan es mora la seva filla. La Laura havia posat moltes esperances en aquella filla, ja no l'importava si el Tomàs li feia cas o no, o si la gent parlava malament d'ella per haver tingut una filla en comptes d'un hereu, ella el que li importava era la seva filla. I en aquest fragment ens transmet com les seves esperances van  arribar ha ser inútils al final. 

(Aquest fragment es situa a la pàgina 98 de la primera edició del llibre.)

Judit Benabarre