Lo Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.

Formen son càlzer (calze) escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla. 

Jacint Verdaguer, Canigó (poema)

COMENTARI

Aquest poema, penso que és el poema que més i millor resumeix les característiques de Jacint Verdaguer, ja que ens mostra l'amor que té per la seva pàtria ( El Canigó és la muntanya més gran de Catalunya) a més d'un conjunt de referents de la natura , a més de referencies cultes intercalades o unides a aquestes referencies de la natura. 

El poema ens intenta transmetre l'espai d'aquell lloc tal i com ell ho veu , un lloc tranquil ple de natura, color, ...

És un poema predominat per la figura retòrica de l'imatge.

Ruben Gil 1ºBAT C

La pàtria.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vós distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.


Bonaventura Carles Aribau.     




Aquesta oda de versos alexandríns, es dedicada a la pàtria del poeta Bonaventura Carles Aribau.
Expresa un sentiment de dolor cap al seu poble i capa a tota Catalunya, perquè sap que l'anyorarà molt però, per alguna circumstancia seva ha de deixar-la i ell esta segur que no trobara cap lloc igual que el seu poble natiu.


Hajare Babakhouya.

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Comentari:

-Aquest és un fragment del poema La pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau. En ell, Aribau ens expressa la seva gran anyorança cap a la seva pàtria, Catalunya, la seva llengua i cultura, al situar-se lluny d'ella.

En el poema destaca molt les descripcions detallades que fa de Catalunya tant de forma geogràfica com simbòlica.

   

Oda a la Pàtria

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Comentari:

En Aribau ens parla principalment de la figura de Déu, lo important que era en aquells temps ja que si no hi creies o dubtaves de la seva existència, podries no anar-hi al cel i era el q totom volia quan es morís anar al cel, al paraís, etc. També treu un grau molt alt d'anyorança cap a la seva terra on ell va neixer, i ens diu que quan es troba sol el que fa es parlar am el seu esperit com si fos la única cosa que l'omplis el buit que li deixa dintre del seu pit el estar apartat de la terra on va creixer i que tant anyora.




Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) -Oda a la Pàtria

Lo Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la voten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós veire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos barbissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que del cel davalla.

Jacint Verdaguer


COMENTARI

Aquest poema el que transmet és naturalesa ja que anomena molts elements naturals com els pins, les serres, els boscos, els cisnes, etc.
El poema ens parla sobre una flor que es troba en el Canigó (Pirineu) i la compara amb elements de la natura que ja he esmentat abans per els seus colors.
Això el que ens vol dir és que Jacint Verdaguer li agradava molt la natura.

Sergio García Rivero

"Al cel cap al tard" de Jacint Verdaguer

La llum del jorn en grossa revinguda 
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.
I s'hi aboca lo jorn com dins una urna 
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.
Si de la mar minvassen les onades, 
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.
Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures; 
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.
Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra, 
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel. 


Comentari:

Aquest poema de Jacint Verdaguer descriu com es converteix el cel un cop el sol es pon. Explica com el dia deixa arribar la nit, com la llum del jorn s'escola a l'Occident. Per explicar la grandesa de la llum que dóna el sol, diu que si no hi haguessin onades al mar, al fons hi brillarien perles precioses (ja que la llum arriba a tot arreu, fins hi tot al fons marí). Finalment llueix les estrelles, dient que res es compara a elles. Ja què durant el dia el Sol ho il·lumina tot, perquè puguem contemplar totes les coses boniques que hi han a la terra; però durant la nit només il·luminen les estrelles, i el Sol se'n va, perquè puguem contemplar solament el cel.
Trobo molt bonic la forma en què descriu el cel de nit, ja què de seguida et ve la imatge el cap de com deu ser.


Montserrat Pellicer

Lo Canigó.

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Comentari: Aquest fragment, pertany a un poema del Canigó que es escrit per Jacint Verdaguer. Ens descriu com Verdaguer veu la naturalesa que esta en els Pirineus. Per això a utilitzat la flor, descrivint algunes de les seves parts i utilitzant comparacions, imatges i metàfores, com es pot veure en el primer vers (imatge) i en el cinqué vers (una metàfora i "càlzer", part de una flor) . Una de les caracteristiques que ens presenta amb aquest poema, es que ell s'ha sent identificat amb la naturalesa, ja que ell sempre va ser un home rural, un home de "camp".

Farah Ararou