CURS 2012-2013

Curs 2011-2012: enguany continuem amb el bloc. Ara els alumnes, també de la matèria comuna de Llengua catalana i literatura, són del grup 1r BAT A.
Durant el curs 2012-2013 els encarregats d'aquest bloc seran els alumnes de 1r Batxillerat C.


miércoles, 16 de febrero de 2011

Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.


Jacint  Verdaguer

Comentari:
M’agrada’t molt aquest fragment del poema del Canigó de Jacint Verdaguer, ja que fa una preciosa comparació entre el Canigó i els éssers vius, també fa comparacions amb éssers fantàstics, això fa que sigui més divertit alhora d’imaginar el lloc mentre llegeixes el poema.
La comparació més bonica és ; Lo Canigó és una magnòlia immensa. Ja que la magnòlia és una flor blanca i preciosa, i el Canigó una muntanya nevada situada al Pirineu.

                                                                                                                                

Mireia Casado

Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa                                      
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per papallons los cisnes i les àligues.
per abelles té fades que la volten,

Jacint Verdaguer





Comentari 
 
He escollit aquests versos ja que són del poema Canigó, escrit per Jacint Verdaguer, i m’agrada molt perquè en aquest l’autor intenta expressar als lectors com és el Canigó, que és una muntanya del Pirineu, amb l’ajuda de la figura retòrica de la imatge. Descriu lo Canigó com una flor, i utilitza una sèrie d’elements de la naturalesa molt ben escollits, per la meva opinió, que fan enriquir i embellir aquest poema.


Laura Campos

martes, 15 de febrero de 2011

LA CANIGÓ
Lo Canigó és una magnòlia immensa                                    
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. 
Jacint Verdaguer


En aquest poema l'autor descriu la naturalesa segons ell,utilitzant vàries figues retòriques per donar-li un aspecte bell al poema.
Siscanu Maria

Vora la mar

A la vida o al cor quelcom li prenen  
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me, què voldran?
 
Amb les del mar o amb les del temps un dia  
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,  
m’ensenyes de fer mons?
 
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

                                                                                         Jacint Verdaguer



Comentari:

Aquest fragment que he triat pertany al poema Vora la mar, que va escrure Jacint Verdaguer l'any 1883. Es tracta de les tres últimes estrofes.

L'he escollit perquè m'agrada com l'autor expressa el seu desig d'anar-se'n al cel, vora les estrelles. Verdaguer desitja que les ones se l'emportin i poder passar a la vida eterna per poder escriure poemes més sòlids. Amb això, arriba a la conclusió que el que ha escrit no és res comparat amb el que Déu ha creat i que només podrà fer bona poesia quan estigui al seu costat.


Mireia Massana Cogul 

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

                                                                                    Autor: Bonaventura Carles Aribau



Comentari:

Carles Aribau, en aquests dues estrofes, en vol transmetre el seu pesar al despedir-se del seu vell Montseny, la seva terra que per a ell és la vigilància de la zona. Ens fa arribar el seu sentiment de la seva amada pàtria, mentrestant ell està en mig del mar dins la barca. Ens descriu el paisatge que veu i que el vol gravar per sempre en la seva ment mitjançant els seus ulls per recordar-lo sempre, ja que en la segona estrofa ens narra l'esforç que fa per en recordar-se dels detalls de la seva terra que després de molt temps els records cada vegada estan més desgastats i abans recordava qualsevol detall igual que la veu de la mare, els plors del fill, inclòs els perfums de les flors... però la distància o la falta d'aquests elements no fa l'oblit. A ell no li causa l’oblit, però si la mancança dels petits detalls.
Realment lo que em transmet és una tristesa però a la vegada coratge.
Carla Romero Felipe - 1r Bat C.

VORA LA MAR

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
 mos somnis que són morts.

                   
 Jacint Verdaguer.





Comentari:

Vora la mar és un poema de Jacint Verdaguer, un autor del segle XIX.
L'estrofa és una de les 10 que formen el poema que ens parla de les refelxions del poeta aprop del mar, la contemplació de la natura, el mar, el cel i les estrelles el porta a pensar en els seus propis records.
L'Estructura del poema consta de: 10 estrofes de 4 versos decasíl·labs i hexasíl·labs, am rima consonant encadenada i d’art major els senars i menor el parells.



Lo Canigó



Lo Canigó és una magnòlia immensa                                    
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. 

Jacint Verdaguer, Canigó (poema)

COMENTARI:
Jacint amb aquest poema ha intentat tranmetre als seus lectors la bellesa de la naturalesa tal i com ell la veu, l'ha enriquit molt. Ens parla sobre una flor que està al pirineu comparant-la amb elements de la naturalesa. Amb aquest poema ens mostra que ell és un home el qual li agrada molt la naturalesa.


 JUDITH CABRERA
1r BAT C

La Pàtria

                     LA PÀTRIA


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, 
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia, 
dels núvols e del cel de lluny vós distingia,
per lo repòs etern , per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.


Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents 
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d' arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.


Què val que m' haja tret una enganyosa sort 
a veure de més prop les torres de Castella, 
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
....


                   Autor: Bonaventura Carles Aribau


COMENTARI.


És un poema que va ser molt important pel moviment de la Renaixença que és un moviment culminant (important) per a Catalunya, ja que va ser l' escriptor qui inicià el Romanticisme català i el nou moviment de la Renaixença.
En aquest poema Aribau lloaba la seva pàtria (Catalunya) per que l'enyorava  expressant sentiments de respecte, amor , etc.
En aquest poema Aribau esmentaba alguns llocs de Catalunya que ell enyorava quan va ser exiliat.
Aquest poema el va escriure desde Madrid per a felicitar l' aniversari al seu patró.
La mètrica d' aquest poema es tracta de vuit versos de dotze síl-labes cadascú o sigui es tracten de versos alexandrins  i formada per sis estròfes.


NOM: J. Gabriel Chavez Guzmán 
1er de BAT "C"    

La Pàtria

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis .


COMENTARI

En aquest fragment de La Pàtria es fa una exaltació a la llengua mare de la seva pàtria, recordant a qui va lluitar per defensar-la. Aquest idioma que defensa es el llemosí, l'antiga llengua catalana.
La Pàtria va ser un poema amb voluntat reivindicativa explicita de la llengua i la nació .


Sergi Salagaray 

La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vós distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
 guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

                   Bonaventura Carles Aribau.




Comentari:
 Aquest  fragment del poema " la Pàtria"escrit per Bonaventura
Carles Aribau, també anomenat oda, reflecteix l'enyorança d'un
home, a la seva terra Catalunya i la seva llengua. És un poema de
rima consonant, de versos alexandrins els quals són creuats (ABBAACCA).

                                                                                                              Lisbeth Rosario 1r. Bat C

Lo Canigó


Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. 

Jacint Verdaguer, Canigó (poema)

COMENTARI

Aquest poema, penso que és el poema que més i millor resumeix les característiques de Jacint Verdaguer, ja que ens mostra l'amor que té per la seva pàtria ( El Canigó és la muntanya més gran de Catalunya) a més d'un conjunt de referents de la natura , a més de referencies cultes intercalades o unides a aquestes referencies de la natura. 
El poema ens intenta transmetre l'espai d'aquell lloc tal i com ell ho veu , un lloc tranquil ple de natura, color, ...
És un poema predominat per la figura retòrica de l'imatge.


Ruben Gil 1ºBAT C

domingo, 13 de febrero de 2011

La pàtria.


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vós distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.


Bonaventura Carles Aribau.     




Aquesta oda de versos alexandríns, es dedicada a la pàtria del poeta Bonaventura Carles Aribau.
Expresa un sentiment de dolor cap al seu poble i capa a tota Catalunya, perquè sap que l'anyorarà molt però, per alguna circumstancia seva ha de deixar-la i ell esta segur que no trobara cap lloc igual que el seu poble natiu.


Hajare Babakhouya.

sábado, 12 de febrero de 2011

LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.








Comentari:
-Aquest és un fragment del poema La pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau. En ell, Aribau ens expressa la seva gran anyorança cap a la seva pàtria, Catalunya, la seva llengua i cultura, al situar-se lluny d'ella.
En el poema destaca molt les descripcions detallades que fa de Catalunya tant de forma geogràfica com simbòlica.



   

Oda a la Pàtria

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.






Comentari:
En Aribau ens parla principalment de la figura de Déu, lo important que era en aquells temps ja que si no hi creies o dubtaves de la seva existència, podries no anar-hi al cel i era el q totom volia quan es morís anar al cel, al paraís, etc. També treu un grau molt alt d'anyorança cap a la seva terra on ell va neixer, i ens diu que quan es troba sol el que fa es parlar am el seu esperit com si fos la única cosa que l'omplis el buit que li deixa dintre del seu pit el estar apartat de la terra on va creixer i que tant anyora.




Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) -Oda a la Pàtria

Lo Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la voten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.

Jacint Verdaguer


COMENTARI

Aquest poema el que transmet és naturalesa ja que anomena molts elements naturals com els pins, les serres, els boscos, els cisnes, etc.
El poema ens parla sobre una flor que es troba en el Canigó (Pirineu) i la compara amb elements de la natura que ja he esmentat abans per els seus colors.
Això el que ens vol dir és que Jacint Verdaguer li agradava molt la natura.

Sergio García Rivero

"Al cel cap al tard" de Jacint Verdaguer

La llum del jorn en grossa revinguda 
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.

I s'hi aboca lo jorn com dins una urna 
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.

Si de la mar minvassen les onades, 
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.

Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures; 
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.

Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra, 
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel. 



Comentari:


Aquest poema de Jacint Verdaguer descriu com es converteix el cel un cop el sol es pon. Explica com el dia deixa arribar la nit, com la llum del jorn s'escola a l'Occident. Per explicar la grandesa de la llum que dóna el sol, diu que si no hi haguessin onades al mar, al fons hi brillarien perles precioses (ja que la llum arriba a tot arreu, fins hi tot al fons marí). Finalment llueix les estrelles, dient que res es compara a elles. Ja què durant el dia el Sol ho il·lumina tot, perquè puguem contemplar totes les coses boniques que hi han a la terra; però durant la nit només il·luminen les estrelles, i el Sol se'n va, perquè puguem contemplar solament el cel.
Trobo molt bonic la forma en què descriu el cel de nit, ja què de seguida et ve la imatge el cap de com deu ser.


Montserrat Pellicer

viernes, 11 de febrero de 2011

Lo Canigó.




Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.



Comentari: Aquest fragment, pertany a un poema del Canigó que es escrit per Jacint Verdaguer. Ens descriu com Verdaguer veu la naturalesa que esta en els Pirineus. Per això a utilitzat la flor, descrivint algunes de les seves parts i utilitzant comparacions, imatges i metàfores, com es pot veure en el primer vers (imatge) i en el cinqué vers (una metàfora i "càlzer", part de una flor) . Una de les caracteristiques que ens presenta amb aquest poema, es que ell s'ha sent identificat amb la naturalesa, ja que ell sempre va ser un home rural, un home de "camp".





Farah Ararou