"Al cel cap al tard" de Jacint Verdaguer

La llum del jorn en grossa revinguda 
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.
I s'hi aboca lo jorn com dins una urna 
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.
Si de la mar minvassen les onades, 
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.
Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures; 
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.
Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra, 
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel. 


Comentari:

Aquest poema de Jacint Verdaguer descriu com es converteix el cel un cop el sol es pon. Explica com el dia deixa arribar la nit, com la llum del jorn s'escola a l'Occident. Per explicar la grandesa de la llum que dóna el sol, diu que si no hi haguessin onades al mar, al fons hi brillarien perles precioses (ja que la llum arriba a tot arreu, fins hi tot al fons marí). Finalment llueix les estrelles, dient que res es compara a elles. Ja què durant el dia el Sol ho il·lumina tot, perquè puguem contemplar totes les coses boniques que hi han a la terra; però durant la nit només il·luminen les estrelles, i el Sol se'n va, perquè puguem contemplar solament el cel.
Trobo molt bonic la forma en què descriu el cel de nit, ja què de seguida et ve la imatge el cap de com deu ser.


Montserrat Pellicer