CURS 2012-2013

Curs 2011-2012: enguany continuem amb el bloc. Ara els alumnes, també de la matèria comuna de Llengua catalana i literatura, són del grup 1r BAT A.
Durant el curs 2012-2013 els encarregats d'aquest bloc seran els alumnes de 1r Batxillerat C.


Mostrando entradas con la etiqueta Aitor Arias Vazquez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Aitor Arias Vazquez. Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de mayo de 2011

Laura a la ciutat dels sants!

En Tomàs fa que sí am el cap; li agrada molt tot allò que la
Laura explica. De sobte, pregunta, com un infant que té por de
dir una inconveniència:
-Encara no vols tonrar-te'n? Fosqueja...
-Quan vulguis; però és que estem tan bé, sols!
-Que et fa por la gent?
-No; però m'agrada més estar amb tu i parlar, parlar de...



pàg 99


Comentari: Aquí podem veure lo feliços que eren al principi de la relació, lo ilusionats que estaven tant l'un com l'altre, que el que més desitgen és estar sols que es quan me comodes i més tranquils estàn sense tenir-se de preocupar per qui els veu i qui no els veu per que penses i que deixen de pensar les persones del poble.

sábado, 12 de febrero de 2011

Oda a la Pàtria

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.






Comentari:
En Aribau ens parla principalment de la figura de Déu, lo important que era en aquells temps ja que si no hi creies o dubtaves de la seva existència, podries no anar-hi al cel i era el q totom volia quan es morís anar al cel, al paraís, etc. També treu un grau molt alt d'anyorança cap a la seva terra on ell va neixer, i ens diu que quan es troba sol el que fa es parlar am el seu esperit com si fos la única cosa que l'omplis el buit que li deixa dintre del seu pit el estar apartat de la terra on va creixer i que tant anyora.




Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) -Oda a la Pàtria

martes, 11 de enero de 2011

el casament

l'Emperador va fer cridar l'arquebisbe de la ciutat per esposar-los immediatament.









Comentari: En aquesta frase l'emperador expressa d'una forma una mica més exagerada que vol que es casin en aquell mateix moment la seva filla i el tirant, ja que aquest últim era el que mes destijava del món







jueves, 4 de noviembre de 2010

AIXI COM EL CELL


Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.


Ausias March

Comentari :
El que ens diu aquest poema d'Ausias March es el mateix que en totes les seves obres, es a dir, parlem d'un amor no correspòs en aquest cas de la dona cap a l'Ausias March i per més que li demostra i hi intenta convencer a la dona de que se l'estima per la seva intel·ligència i no pas per el físic ella el rebutja, això fa que l'autor agafi un grau de tristor molt elevat. 
En aquest text trobem una firma molt habitual en les obres de Ausias March que es la forma de anomenar a la seva estimada amb un senhal en aquest cas es Plena de seny, una forma de anomenar a les seves estimades els trobadors.