A la vora de la mar

 Mariner, bon mariner, torneu-me en terra

que los aires de la mar me'n donen pena.

Això si que no ho faré que heu de ser meva.

De tres germanes que som só la més bella.

 [...]

No en sou marinera, no, que en sereu reina,

que jo só fill del rei de Inglaterra,

set anys ha que vaig pel món, per vós, donzella.

Comentari:

Aquests fragments del Romanç ''A la vora de la Mar'', ens simbolitza l'amor. El mariner no la vol deixar a terra perquè no la vol perdre i vol tenir una relació d'amor amb ella. Li mostra el seu afecte dient-li que és per ella que ell viu. 

Personalment, crec que aquest mariner va sentir un amor a primera vista i no va volguer-ne desperdiciar l'ocasió de perdre la seva donzella.

Pol Pérez.

El distret.

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

En el poema i veiem un home abatut, perdut en la solitud, sense cap esperit de superació en sí mateix. 

L'home no gosà de mirar el cel, probablement veu un paisatge de desolació i melancòlic, que el supera dia a dia... No obstant, quan menys t'ho esperes, apareix algú que t'ajuda a enfocar d'una altra manera la vida... 
 Podem representar que, ja que alguna cosa l'impedeix mirar cap el cel, mitjançant l'hermosa noia s'imagina que els seus braços són petites branques d'arbres, que van  fent camí fins arribar més enllà de l'ennuvolat cel, on l'infeliç home pot arribar a oblidar les preocupacions que mica en mica, el deixen sense alè...

Maria Roig Marè. 1BAT c 

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

El temps passa, i d'avegades pots no adonar-te de que sempre estàs veient el mateix. Però, de sobte, un dia aixeques la vista i veus a una noia, una noia que amb tan sols la acció de pentinar-se els cabells pots grabar en la teva memòria fotogràfica aquella imatge durant molt de temps. Els dies van passant, es van consumint i el pobre noi només recorda la noia de la tovallola. L'home es sent sol i només desitja tenir unes belles branques que li serveixin de braços per poder arribar ben aprop de la noia i abraçar-la fins a no trobar final. Així és com en Gabriel Ferrater s'expressa en aquest bell poema que tracta de la soletat i de l'amor.

Treves i festes a Constantinoble

Tiran junyí amb el Gran Noble i s'encontraren moltes vegades; i finalment l'encontre fou gairebé mortal, que Tirant l'encontrà en el revolt de l'escut, i li rompé el maniple, que rebotà en l'elm, i el féu caure per les aques del cavall; i així, gros i pesat com era, en caure, es donà un cop tan fort al costat que dues costelles es trencà de dins del cos.

Comentari: Tirant lluita contra el Gran Noble en les festes de Constantinoble. El Gran Noble acaba amb dues costelles trencades, però Tirant acaba avergonyit per culpa del seu cavall que va caure. Tirant va jurar que no junyiria mai més en la seva vida, si no era amb rei o fill de rei.

Adrià Català

Amor a primera vista.

-Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que veig .

 Comentari :

Aquesta frase fa referencia a quan tirant veu per primer cop a Carmesina i s'enamora de ella a primera vista , i en el moment pel qual s'enamora fa referència a com va ser ferit al cor amb una fletxa que li tirà la deesa venus perquè observava la filla de l'emperador(Carmesina).

Anton Pardo López

El Distret

EL DISTRET

 Segur que avui hi havia núvols,
 i no he mirat enlaire. Tot el dia

 que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
 i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
 Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
 Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
 Que demà m'enrecordi. L'altre dia
 vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
 d'un terrat, una noia que s'havia
 rentat el cap, amb una tovallola
 damunt les espatlles, s'anava passant

 una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
 Els braços em van semblar branques d'un arbre  molt alt.
 Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

 Gabriel Ferrater



Comentari:


 En aquest fragment es podria veure com un home trist ho que no aprofita el temps, no disfruta de la vida
es sent com sol perque no mostra interes als detalls, anomena el temps i ni es para a mirar si hi ha nuvols al cel.
 S'anadona massa tard de que ell estimava una noia i la va perdre, per aixo al cap nomes li ve l'imatge
de la noia pentinant-se perque es el record mes bonic que te i per aixo mai s'oblidara d'aquella imatge
de la dona a qui estimava , per aixo aquet sentiment com de soletat o aburrimen sense saver que fer perdent
el temps sense aprofitar la vida.

        Jupiter Moran Alves

-M

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

El poema descriu un home que s'entreté mirant-ho tot, però que mai mira enlaire, sempre mira avall (les pedres, les soques dels arbres, etc). Ell no es vol oblidar del dia que va mirar enlaire i va descobrir aquella noia. Ell en veure-la va quedar sorprès i els braços de la noia li semblaven branques d'un arbre molt alt (ja que havia passat molt de temps mirant avall). Des de llavors ell ha continuat mirant avall, però tinc l' impressió que alguna cosa li va passar (com si hagués estat sotmès a algú o alguna injustícia) i per això decideix mirar per sempre avall. Així que, quan va decidir alçar la vista, va descobrir la noia. Ara encara pensa que ha de fer... per això no oblida aquell dia, i el vol seguir recordant.

                                                                                                                                                                            Montserrat Pellicer 

Tirant Lo Blanc - Felip i els dos llits

Senyora, el galan que la vostra senyoria m'ha fet veure porta escrit al front que és un home molt ignorant i avar. I us farà patir moltes angoixes. Serà home animós i valentíssim de coratge, i molt venturós en les armes, i morirà rei.

L'ànima de la infanta es posà a cavil·lar profundament i digué:

- Sempre he sentit dir que del mal que hom té por, d'aquell mal hom mor. I més m'estimaria ésser monja o muller de sabater que tenir-lo per marit, encara que fos rei de França.

Comentari:

En aquest fragment la donzella li comenta a la infanta com veu ella al flamant cavaller. Per una part li diu que és un cas perdut però amb una contradicció, de fins arribar a veure'l rei.
Al que la infanta li contesta: que li dóna exactament igual lo que pot arribar a ser en un futur, perquè en el seu criteri "qui neix així, mor així". I ella és una persona bastant realista que té uns valors més primordials, i dóna a entendre que ella està veient el present i no té un interès pel futur.

Carla Romero Felipe

el casament

l'Emperador va fer cridar l'arquebisbe de la ciutat per esposar-los immediatament.

Comentari: En aquesta frase l'emperador expressa d'una forma una mica més exagerada que vol que es casin en aquell mateix moment la seva filla i el tirant, ja que aquest últim era el que mes destijava del món



UN REI D'ARMES ADMIRABLE

"S'anomena Clarós de Clarença i és rei d'armes, home molt saberut en afers de guerra i molt destre amb les armes, que ha vingut aquí acompanyant el duc de Clarença. És una persona que abans es deixaria morir que faltar a l'honor a què es deu pel seu ofici."


COMENTARI:
Aquest fragment és l'última part d'un dels discursos de Jerusalem, rei d'armes, que posa d'acord a Tirant i Senyor de les Vilesermes en la seva batalla . A part que el nom d'aquest rei d'armes té un referent real, crec que Joanot Martorell li va posar aquest nom degut a la relació que té el blanc amb la puresa, amb l'honor que se li atorga a aquest personatge i que es deixa molt clar en aquest fragment. L'honor era un tema molt important a l'època medieval, tant a la vida real com en la literatura tal  podem veure-ho en tota la novel·la, l'aparença que es mostrava a l'altra gent, fos certa o no, era l'honor d'una persona.
Aquest tema apareix molt en les novel·les cavalleresques, llibres de caballeria i poesia èpica, per exemple "El cantar de mio Cid", i va perdurar bastants segles en la literatura. He triat aquest fragment perquè m'ha semblat un discurs que es cenyeix bastant a la mentalitat de l'època medieval.

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell

Cap. LXV, fragment.  

Joana Ruiz, 1BAT C

Lleialtat.

És una llenya que s'anomena Lleialtat, la qual és molt seca, i dóna repòs amb alegria a qui s'hi pot escalfar.

COMENTARI:

Aquesta frase significa que Tirant és molt lleial i que quan està al costat d'algú li pot aportar molta alegria cap a aquella persona.

JUDITH CABRERA.

A la vora del mar

A la vora de la mar
n'hi ha una donzella,
que en brodava un mocador
que és per la reina.

–Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
–De quin color la voleu,
blanca o vermella ?

–Vermelleta la vull jo,
que és millor seda;
vermelleta la vull jo,
que és per la reina.

–Pugeu a dalt de la nau
triareu d'ella.
–Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda.

El meu pare té les claus
de l'arquimesa.
–No quedeu per diners no,
gentil donzella.

–Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
me'n donen pena.

–Això si que no ho faré,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella.

–Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra.
De tres germanes que som,
sóc la més bella.

L'una es casada amb un Duc,
l'altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera.

–No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l'Anglaterra.

Comentari:

Aquest romanç antic és un poema narratiu on el tema és l'amor interessat entre una donzella i un rei. No m’ha agradat gaire ja que penso que ens fa entendre com si totes les dones estiguessin amb un home per interès i el trobo un altre poema masclista com molts altres. En canvi, si puc dir que m’agrada la seva rima i els recursos que utilitza. Jo no la coneixia, ni tampoc la meva família, i no ha format part de la meva infància. La primera vegada va ser llegint-la i no escoltant-la, com la gran majoria de la gent ja que s’ha transmet oralment. I es per això que jo la veig potser diferent que els altres i tinc una crítica més dura.

Laura Campos 

1r BAT "C"

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

Aquest és un poema que parla d'un home distret, que passa els dies pel carrer perdent el temps i sense fer re. Durant tot el dia, ell ho observa tot, però només quan cau la nit s'enrecorda que no ha mirat si hi havia núvols al cel. En canvi, si recorda haver vist una noia que es pentinava els cabells mullats en un terrat. I recorda bé els seus braços prims, l'hora i el temps que feia en aquell moment. El poema en sí, es tota una pradoxa, com l'home mai recorda de mirar al cel, però sí el moment exacte quan mirava la noia. I passen els dies i no mira enlaire, però segueix tenint la imatge de la noia ben present.

Tirant declara el seu amor a Carmesina

Senyora —digué Tirant—, vull mal al mal quan ve en temps de bé, i encara vull més mal quan per ell es perd el bé. I, aquest mal, jo no el compartiria amb vostra altesa, que més m'estimaria que fos tot per a mi que no donar-ne cap part a ningú.

Comentari

Aquest fragment és del llibre Tirant lo Blanc, capítol 126, quan Tirant, el protagonista, declara el seu amor a Carmesina. El cavaller fa servir totes les seves armes per expressar el que sent per la princesa i crec que supera la prova amb èxit. M'ha agradat molt aquest capítol, especialment el fragment que he triat on Tirant diu que ell es quedaria tots els mals perquè ella no els hagués de patir. Ho fa d'una manera una mica enravessada però molt bella.

Mireia Massana Cogul

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab són contrari, més compeja
I, com la mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes me venien.

Francesc Vicenç Garcia 

Comentari

Aquest poema és un dels sonets de, Francesc Vicenç Garcia, on descriu una dama de cabells negres que es pentina en un terrat, i així mateix com l'autor no pot parar de mirar-la i cada vegada es va enamorant més d’ ella per la bellesa que desprèn.

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.

de Francesc Vicenç

En aquest poema l'autor  ens parla d'una dama molt maca de la que esta bojament enamorat.Mentre està veient com es pentina, el poeta s’enamora de la dona i no pot parar de mirar-la.

Maria Siscanu

Tirant lo Blanc

Com la princesa conjurà Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava.
 

La  princesa prengué de seguida l'espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s'admirà molt que hom pogués requerir d'amors una dama sense parlar.

Comentari:

El que succeeix en aquest fragment és que Tirant es declara d’ una forma, pel meu gust, mol romàntica i diferent a Carmesina. L’encisa amb l’ajut d’un mirall, dient-li que està profundament enamorat de la persona que hi veuria. Ella creient que trobaria a una dona pintada  es sorprèn gratament al veure el seu reflex.

Personalment crec que és una forma bonica de declarar-se, Tirant busca una alternativa a la vergonya i a la por que el posseeix pel que fa el tema d’afrontar els seus sentiments respecte Carmesina i se’n ensurt molt bé.

 

Júlia Bergadà Pujol

EL DISTRET

EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (1968)



En aquest poema es veu com el protagonista no aprofita els dies, es passa les hores mirant què fan els altres i no fa el que realment ell vol fer. Quan ja és massa tard, s'adona que no ha fet el que volia fer i es proposa de fer-ho l'endemà, tot i que jo crec que tampoc ho farà. Que es miri la noia i la compari amb un arbre molt alt, penso que és perquè tot i que ell vol trobar una noia, ho veu com una cosa molt llunyana. Però si enlloc de fer coses que no li agraden, anés a buscar la noia que estima i fes el que realment vol fer, segur que durant el dia miraria els núvols i disfrutaria de la vida.

Montsant Palomar Fonts, 1r BAT C

Tirant lo Blanc

-Digueu-me, Tirant -digué la princesa-, per Déu, que us deixi obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en ers, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho.
Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l'espill, i digué:
-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mani-li vostra altesa que em tingui pietat.
La princesa prengué de seguida l'espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s'admirà molt que hom pogués requerir d'amors una dama sense parlar.
[Capítol 127, pàgines 184-185]

Comentari

En aquest fragment se'ns explica com Tirant declara a Carmesina l'amor que sent per ella.

Un dia, Carmesina fa cridar Tirant perquè tenia ganes de parlar amb ell, ja que des de feia dies se'l veia trist a les festes, no feia més que plorar, i ella que l'estimava volia saber qui era aquella dona que tant feia que Tirant patís. Quan li ho va preguntar, ell li va donar un mirall, dient-li que aquella dona era la que estimava la que li donaria "mort o vida" (hipèrbole). I quan Carmesina descobreix que és ella la dona que Tirant estima, queda encantada per la manera amb la que ell se li ha declarat.

Júlia Llauradó 1BAT C

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab són contrari, més compeja
I, com la mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes me venien.

Francesc Vicenç Garcia (RECTOR DE VALLFOGONA)

Comentari

Aquest poema és un sonet en el que l’autor, Francesc Vicenç Garcia, ens descriu una dama que es pentina els cabells en una terrat i ens confessa com se’n va enamorant observant-la des de lluny i que no pot deixar de mirar-la, captivat per la seva bellesa.

El poeta utilitza en aquest poema elements barrocs com la metàfora ( la lluita entre la mà i els cabells ) i el contrast de colors ( el blanc de la pinta, la mà i el negre dels cabells )

 Ariadna Juanpere Ciurana

 1r BAT C

Tirant lo Blanc

I vaig veure en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt silenciosament, perquè no fes soroll, i com trobar el meu senyor Tirant i el conestable, que ja s’estaven esperant. I anaven en gipons, amb capes i espases, i calçaven peücs de llana perquè no fessin soroll en passejar. Quan ells entraren, ella apagà el llum i es posà la primera, amb el conestable de la mà; després venia el virtuós. I ella, que en aquella situació semblava un mosso de cec, els portà a la vostra cambra. I la vostra altesa estava ben perfumada i algaliada, i no mal endreçada, vestida i no despullada. Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint. I vostra altesa que li deia: << Deixa’m, Tirant, deixa’m >> i ell us posava sobre el llit de repòs.

(Tirant lo Blanc, capítol 163, pàg 218)

Comentari

Aquest fragment de Tirant es troba quan Plaerdemavida explica a Carmesina el que va veure, però per no fer-ho de forma explicita utilitza un somni per tal de no se descoberta.

Plaerdemavida diu que va veure com Estefania, que es trobava a la mateixa habitació que Carmesina obria la porta perquè poguessin passar els seus respectius enamorats, Tirant i Diafebus, que havien vingut d’amagat. Tirant va ha buscar a Carmesina que està tota perfumada i ben vestida. L’agafa i la comença a besa mentre la porta cap al llit, però Carmesina no ho vol, per tal de mantenir la seva castedat i al mateix temps l’honor.

Mireia Casado 1 Bat C

Tirant lo Blanc

Per tots els regnes de cristians se sap que el sereníssim rei d'Anglaterra ha manat celebrar una cort general a la ciutat de Londres i s'ha casat amb la filla del rei de França, que és la més bella donzella que hi ha en tota la cristiandat i té moltes qualitats que les altres no tenen; d'entre les quals en puc dir una: estant jo a la cort de França el passat dia de Sant Miquel, a la ciutat de París, perquè aquell dia s'havia celebrat el matrimoni, el rei feia una gran festa, i el Rei i la Infanta menjaven tots tres en una taula, i veritablement us puc dir, senyor, que, quan la Infanta bevia vi vermell, que se li veia passar el vi pel coll, de tan blanc com el té, i tots els que hi érem n'estàvem admirats.






-Comentari:

Aquest és un fragment del capítol 29, en el qual Tirant es troba per primer cop a l'ermità i li explica qui és i perquè es allà.
Al final d'aquest fragment podem veure la descripció hiperbòlica que fa Tirant de l'extremada blancor del coll de la infanta. Com diu Tirant, ell i els seus companys estaven admirats de aquesta blancor, i aquest tret era molt peculiar en l'época, ja que com més blanca era la dama més bonica era, cosa que avui dia no ho diriem.
I és un tret molt peculiar; que a una dona se li vegin les venes, o el rubor, o com diu aquí, quan veu ví vermell, es una qualitat que en l'época sobretot tenien les persones de la noblesa, en aquest cas la filla del rei de França.


                                                                                                             Mireia Sáez