Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

He triat aquest poema, perque tot i les dificultats del moment Pere Quart expressa el seu amor etern cap a Catalunya, i vol buscar la part positiva del problema que havia en aquell moment, el franquisme. Diu que podria ser pitjor, i posa com a exemple els països africans, on califica la seva gent de pobra, bruta, inculta, insolvent,...   Es tot un exemple d'amor etern cap a la seva terra.

He triat aquesta imatge perque és la silueta de la Catalunya que tant parla Joan Olivé.

Àlex Llurba Toldrà