Cançó de bressol (Joan Margarit)

Cançó de bressol

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic, 
d’aquell saxo soprano 
del teu germà al consol de Montjuïc 
t’acompanyi durant l’eternitat

pels camins que tan bé coneix la música. 
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

 Joan Margarit

Hem triat aquest poema perquè Joan Margarit demostra un gran esforç de superació amb la mort de la seva filla Joana, que era molt jove, ja que aixó ha de ser molt dur per una persona .

Joan Margarit intenta recordar els bons moments pasats amb ella i dir-li al món que mai s´oblidara d´ella , que sempre estara amb ells a casa seva i la il·luminara amb el seu somriure.

 Anna Cajaraville  , Daniel De La Peña , Marian Melo , Joan Francesc Peralta