Assaig de càntic en el temple - (Salvador Espriu)

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

-Hem triat aquest poema de Salvador Espriu , perquè encara que opina que la nostre terra és pobra , bruta , trista , dissortada , covarda , vella i salvatge ens demostra el seu amor cap a ella dient que a pesar dels seus desitjos de marxar cap al nord on la gent és neta , noble , culta , rica , lliure , desvetllada i feliç , ell estima la seva patria i per amor a aquesta es quedarà fins al final .      

La imatge que hem seleccionat són dos lleons , animals salvatges però , que en aquesta fotografia es presenten com a dos animals afectuosos. Així, podem notar l'afecte i amor que es tenen, al igual que Salvador Espriu estima la seva terra, encara que sigui salvatge . 

Adrià Cort Pedrola 

Francesc Baena Martí