A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.

de Francesc Vicenç

En aquest poema l'autor  ens parla d'una dama molt maca de la que esta bojament enamorat.Mentre està veient com es pentina, el poeta s’enamora de la dona i no pot parar de mirar-la.

Maria Siscanu

Tirant lo Blanc

Com la princesa conjurà Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava.
 

La  princesa prengué de seguida l'espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s'admirà molt que hom pogués requerir d'amors una dama sense parlar.

Comentari:

El que succeeix en aquest fragment és que Tirant es declara d’ una forma, pel meu gust, mol romàntica i diferent a Carmesina. L’encisa amb l’ajut d’un mirall, dient-li que està profundament enamorat de la persona que hi veuria. Ella creient que trobaria a una dona pintada  es sorprèn gratament al veure el seu reflex.

Personalment crec que és una forma bonica de declarar-se, Tirant busca una alternativa a la vergonya i a la por que el posseeix pel que fa el tema d’afrontar els seus sentiments respecte Carmesina i se’n ensurt molt bé.

 

Júlia Bergadà Pujol

EL DISTRET

EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (1968)



En aquest poema es veu com el protagonista no aprofita els dies, es passa les hores mirant què fan els altres i no fa el que realment ell vol fer. Quan ja és massa tard, s'adona que no ha fet el que volia fer i es proposa de fer-ho l'endemà, tot i que jo crec que tampoc ho farà. Que es miri la noia i la compari amb un arbre molt alt, penso que és perquè tot i que ell vol trobar una noia, ho veu com una cosa molt llunyana. Però si enlloc de fer coses que no li agraden, anés a buscar la noia que estima i fes el que realment vol fer, segur que durant el dia miraria els núvols i disfrutaria de la vida.

Montsant Palomar Fonts, 1r BAT C

Tirant lo Blanc

-Digueu-me, Tirant -digué la princesa-, per Déu, que us deixi obtenir el que desitgeu, digueu-me qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si us puc ajudar en ers, ho faré de molt bona voluntat, car estic impacient de saber-ho.
Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l'espill, i digué:
-Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida. Mani-li vostra altesa que em tingui pietat.
La princesa prengué de seguida l'espill i, amb cuitats passos, entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfectament que per ella es feia la festa i s'admirà molt que hom pogués requerir d'amors una dama sense parlar.
[Capítol 127, pàgines 184-185]

Comentari

En aquest fragment se'ns explica com Tirant declara a Carmesina l'amor que sent per ella.

Un dia, Carmesina fa cridar Tirant perquè tenia ganes de parlar amb ell, ja que des de feia dies se'l veia trist a les festes, no feia més que plorar, i ella que l'estimava volia saber qui era aquella dona que tant feia que Tirant patís. Quan li ho va preguntar, ell li va donar un mirall, dient-li que aquella dona era la que estimava la que li donaria "mort o vida" (hipèrbole). I quan Carmesina descobreix que és ella la dona que Tirant estima, queda encantada per la manera amb la que ell se li ha declarat.

Júlia Llauradó 1BAT C

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab són contrari, més compeja
I, com la mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes me venien.

Francesc Vicenç Garcia (RECTOR DE VALLFOGONA)

Comentari

Aquest poema és un sonet en el que l’autor, Francesc Vicenç Garcia, ens descriu una dama que es pentina els cabells en una terrat i ens confessa com se’n va enamorant observant-la des de lluny i que no pot deixar de mirar-la, captivat per la seva bellesa.

El poeta utilitza en aquest poema elements barrocs com la metàfora ( la lluita entre la mà i els cabells ) i el contrast de colors ( el blanc de la pinta, la mà i el negre dels cabells )

 Ariadna Juanpere Ciurana

 1r BAT C

Tirant lo Blanc

I vaig veure en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt silenciosament, perquè no fes soroll, i com trobar el meu senyor Tirant i el conestable, que ja s’estaven esperant. I anaven en gipons, amb capes i espases, i calçaven peücs de llana perquè no fessin soroll en passejar. Quan ells entraren, ella apagà el llum i es posà la primera, amb el conestable de la mà; després venia el virtuós. I ella, que en aquella situació semblava un mosso de cec, els portà a la vostra cambra. I la vostra altesa estava ben perfumada i algaliada, i no mal endreçada, vestida i no despullada. Tirant us tenia en els seus braços i us portava per la cambra besant-vos molt sovint. I vostra altesa que li deia: << Deixa’m, Tirant, deixa’m >> i ell us posava sobre el llit de repòs.

(Tirant lo Blanc, capítol 163, pàg 218)

Comentari

Aquest fragment de Tirant es troba quan Plaerdemavida explica a Carmesina el que va veure, però per no fer-ho de forma explicita utilitza un somni per tal de no se descoberta.

Plaerdemavida diu que va veure com Estefania, que es trobava a la mateixa habitació que Carmesina obria la porta perquè poguessin passar els seus respectius enamorats, Tirant i Diafebus, que havien vingut d’amagat. Tirant va ha buscar a Carmesina que està tota perfumada i ben vestida. L’agafa i la comença a besa mentre la porta cap al llit, però Carmesina no ho vol, per tal de mantenir la seva castedat i al mateix temps l’honor.

Mireia Casado 1 Bat C

Tirant lo Blanc

Per tots els regnes de cristians se sap que el sereníssim rei d'Anglaterra ha manat celebrar una cort general a la ciutat de Londres i s'ha casat amb la filla del rei de França, que és la més bella donzella que hi ha en tota la cristiandat i té moltes qualitats que les altres no tenen; d'entre les quals en puc dir una: estant jo a la cort de França el passat dia de Sant Miquel, a la ciutat de París, perquè aquell dia s'havia celebrat el matrimoni, el rei feia una gran festa, i el Rei i la Infanta menjaven tots tres en una taula, i veritablement us puc dir, senyor, que, quan la Infanta bevia vi vermell, que se li veia passar el vi pel coll, de tan blanc com el té, i tots els que hi érem n'estàvem admirats.






-Comentari:

Aquest és un fragment del capítol 29, en el qual Tirant es troba per primer cop a l'ermità i li explica qui és i perquè es allà.
Al final d'aquest fragment podem veure la descripció hiperbòlica que fa Tirant de l'extremada blancor del coll de la infanta. Com diu Tirant, ell i els seus companys estaven admirats de aquesta blancor, i aquest tret era molt peculiar en l'época, ja que com més blanca era la dama més bonica era, cosa que avui dia no ho diriem.
I és un tret molt peculiar; que a una dona se li vegin les venes, o el rubor, o com diu aquí, quan veu ví vermell, es una qualitat que en l'época sobretot tenien les persones de la noblesa, en aquest cas la filla del rei de França.


                                                                                                             Mireia Sáez