A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab són contrari, més compeja
I, com la mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes me venien.

Francesc Vicenç Garcia (RECTOR DE VALLFOGONA)

Comentari

Aquest poema és un sonet en el que l’autor, Francesc Vicenç Garcia, ens descriu una dama que es pentina els cabells en una terrat i ens confessa com se’n va enamorant observant-la des de lluny i que no pot deixar de mirar-la, captivat per la seva bellesa.

El poeta utilitza en aquest poema elements barrocs com la metàfora ( la lluita entre la mà i els cabells ) i el contrast de colors ( el blanc de la pinta, la mà i el negre dels cabells )

 Ariadna Juanpere Ciurana

 1r BAT C