Les agulles del rellotge passen implacables per sobre els quarts i les hores. El monòleg d'aquelles tres ànimes palpitants és com tres veus d'una fuga que es descabdellen, es creuen, es torcen, s'entrefonen en un acord únic. Defallença de l'amor, enyorament per l'hora, pel quart, pel minut que se'n va, portant-se'n aquella partícula d'amor desaprofitat. [...] I aquell tumult que clama amb frenesí de la desesepració al fons d'aquells tres éssers naufragats en l'amor, immerescut com la majoria de dissorts, s'exterioritza amb tot de silencis penosos inaguantables;[...]
(pàg. 198)
Comentari:
En aquest fragment veiem com en Pere, la Teresa i la Laura no poden evitar com passa el temps. Cadascun vol estar amb la persona que estima a soles, pero no ha pogut ser i estan tots tres asseguts junts. No diuen res, i el temps va passant. L'únic que volen es allargar el temps, encara que en aquest temps no diguin res, pero només volen passar més temps junts amb la persona estimada, més temps per contemplar-la i compartir aquest temps, simplement compartir-lo junts.
Mireia Sáez
No hay comentarios:
Publicar un comentario