Laura a la ciutat dels Sants

"Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa."

COMENTARI:

No hi ha res millor que fer un anàlisi sobre l'inici de la novel·la.

La introducció és de les coses més importants, ja que és quan veiem el que el propi autor, Miquel Llor, vol transmetre al lector. D'una banda vol insistir sobre la tristesa que pot aportar la presència de la boira, que es tindrá al llarg de la obra un paper molt principal, la llum és un element molt important per la Laura, ja que ella, si no veu claretat en les coses, es troba trista a nivell emocional. També, l'autor, vol insistir en com es sent la Laura al ser la nova forastera del poble, i en com aquella vil·la l'absorbeix tant fins a arribar al punt de "grogor malatissa".

El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

El temps passa, i d'avegades pots no adonar-te de que sempre estàs veient el mateix. Però, de sobte, un dia aixeques la vista i veus a una noia, una noia que amb tan sols la acció de pentinar-se els cabells pots grabar en la teva memòria fotogràfica aquella imatge durant molt de temps. Els dies van passant, es van consumint i el pobre noi només recorda la noia de la tovallola. L'home es sent sol i només desitja tenir unes belles branques que li serveixin de braços per poder arribar ben aprop de la noia i abraçar-la fins a no trobar final. Així és com en Gabriel Ferrater s'expressa en aquest bell poema que tracta de la soletat i de l'amor.

Voldria tenir el meu cavaller...

Voldria tenir el meu cavaller
una nit, nu en els meus braços
i que ell es tingués per feliç
només que jo li fes de coixí.
Li dono el meu cor, el meu amor,
el meu judici, els meus ulls
i la meva vida.
Bell amic, amable i bo.
quan us tindré en el meu poder?
I que jagués amb vos un vespre
i que us donés un bes amorós.
Sapigueu que tindria gran desig
que us tingués en lloc del marit,
només que m'haguéssiu concedit
de fer tot això que jo voldria.

La Comtessa de dia

Comentari de text:  

És un poema molt profund escrit per una trobairitz on ens transmet el que sent pel seu cavaller, on estaria encantada poder-se escapar una nit i estar junt a ell i que aquest l'estimi eternament.