El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m'aixecava de terra.

Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà m'enrecordi. L'altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d'un terrat, una noia que s'havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s'anava passant
una vegada i deu i vint, la pinta dels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

El temps passa, i d'avegades pots no adonar-te de que sempre estàs veient el mateix. Però, de sobte, un dia aixeques la vista i veus a una noia, una noia que amb tan sols la acció de pentinar-se els cabells pots grabar en la teva memòria fotogràfica aquella imatge durant molt de temps. Els dies van passant, es van consumint i el pobre noi només recorda la noia de la tovallola. L'home es sent sol i només desitja tenir unes belles branques que li serveixin de braços per poder arribar ben aprop de la noia i abraçar-la fins a no trobar final. Així és com en Gabriel Ferrater s'expressa en aquest bell poema que tracta de la soletat i de l'amor.