d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.
L’enteniment a vós amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest:
tira’m a vós un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.
Tant està pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta
que em tol sentir e em fa la carn malalta
d’un tal dormir que perd lo sentiment.
No cessarà lo meu egual talent,
puix mou de part que no es cansa ni es farta,
car l’esperit tot lo finit aparta:
no és en cos lo seu contentament.
De vós deman la voluntat guanyada,
cella qui és en l’arma infinida;
la part d’amor que pot ésser perida,
en lo meu cor no s’hi troba esforçada.
Sí com lo foc creix la sua flamada
quan li són dats molts fusts perquè els aflam
e lladoncs creix e mostra major fam
com pot sorbir cosa que el sia dada,
ne pren a mi, car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma pensa
e, remoguts, seria’ls fer ofensa,
car d’altra part ma voluntat no es peix.
Mon pensament mostra que m’entristeix
quan entre gents estic mut e pensiu;
lladoncs amor peix sos fills en lo niu
que dins mon cap és llong temps que nodreix.
Cest és aquell voler sens negun terme,
per ço amor de mi no es partirà:
aquella amor que en nostra carn està
no met al cor lo no cansable verme.
Plena de seny, mon enteniment ferme
en ço que mai amador lo fermà,
e si fallesc, vera amor fallirà.
Mellor de tots hauré nom, si em conferme.
Autor: Ausiàs March
El poema tracta del debat que té Ausiàs davant la seva estimada. Té un gran conflicte i és que ell vol estimar a la seva dama, però li sorgeix la passió i no sap com frenar-la. Ell no vol tenir un amor deshonest amb ella, basat en el desig, però tampoc pot parar de pensar-hi. Diu que quan ell mori, el seu amor morirá amb ell, prova de que sent un amor verdader per ella.
