Poema I

Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l'aigua.

Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
començo a comprendre
el perquè de les coses meves.
Jo també moriria
com les vinyes que moren pujant.
I em dol no tenir set
mentre la gana és viva.
I oblido,
al migdia,
a l'ombra,
dins la flaire animal
de la figuera.
Sento el colp de molts càvecs alhora,
com si s'hagués romput
la corda del temps.
Evoco
aquell fang nobilíssim
que feia dolorosa
la partença.

Comentari:

És un preciós poema que parla d’un paisatge bellíssim de la muntanya del Pradrell. Explica tot allò que veu i sent, convertint el Padrell en un refugi per a la seva ànima.

Marc Fernández, Andreu Garcia i Quim Via