Laura a la ciutats dels sants.

"Seu a l'altra banda de la nau, a l'ombra d'una columna per no ser vista. De bon grat pregaria de cara a l'altar major, però està massa inquieta com a vora un perill; les idees se li evaporen, s'encavalquen les unes a les altres. La mort! ¿Per què la mort no se l'emportarà d'una vegada, ja que no serveix per a viure entre la gent? ¿Què ho farà, que ella sigui pitjor que els altres que es diuen bons ells amb ells i tenen raó, i no s'han d'amagar de ningú, aquells altres que, en el fons, ella menysprea amb tot el seu orgull? Com alliberar-se'n?" (Pàg. 182 d'edicions 62 i "la Caixa")


Comentari:
En aquest fragment de cap al final de la obra, la Laura ja està esgotada que la critiquin, la menyspreïn, la deixin de banda i no l'incloguin en aquell poble que havia de ser "casa seva". Ha marxat cap a l'església, i allà creu que està sola, però de cop apareixerà en Pere i li confessarà el seu amor. Mentrestant odia aquella gent, i desitja la seva mort, ja que no és feliç vivint així. No sap com lluitar contra Comarquinal (el seu marit, la Teresa i totes les xafarderies). No entén què la fa tant mala persona, què la fa pitjor, què fa que tota aquella gent la critiqui. Està desesperada.

Montserrat Pellicer Condeminas