Laura a la ciutat dels sants.

[...]Desprès la reacció, els plors, la feblesa, la son, la necessitat de viure. Els afalacs distrets de la seva tia Amèlia i de la cosina de Barcelona ajudaren a equilibrar-la. Però al fons de tot perdurà l’enyorament de la filla, el record de les tortures inútils, la pèrdua de tantes il·lusions formades entorn d’aquell front cerclat de cabells rossos, d’aquells ulls blaus que ja sabien trobar els de la mare, d’aquells somriures insinuats en va als llavis de la criatura que es descomponia allí vora els xiprers del cementiri, drets i immòbils entre les boires del novembre.[...] 

pàg: 163-164

Comentari:

En aquest fragment del llibre s’observa el dolor que te la Laura desprès d’haver perdut la seva estimada filla. A la Laura tot li era igual, el món li va caure damunt, la tristesa li recorria per les venes, ja que tenir aquesta filla havia fet que la Laura tornes a riure i ha tenir il·lusió per les coses. I això d’ haver-la perdut va fer que la Laura tornes a caure en la seva tristesa i en la seva amargor.

En aquest fragment està molt ben representat l’amor que té la Laura cap a la seva filla. Jo l’he trobat interessant pel simple fet que la que de veritat està petin de debò és la Laura, ja que en Tomàs tant li feia la mort de la seva filla i només es preocupava per tenir-ne un altre.

   Mireia Casado 1 Bat C