I quan la Laura, commoguda, intenta agafar-la pel braç, la Teresa la rebutja amb polidesa; el somriure de Comarquinal li ha tornat al llavi. Se'n va a llevar-se el vestit, segura que no se'l posarà cap més dijous.- Poc saps el mal que ens has fet! -diu la Laura, lentament, asseient-se davant d'en Tomàs, que encara menja, tot reposat-. La Teresa mereix tot el nostre agraïment pel que ha fet; és un pecat que la censuris amb tanta incomprensió.
- Ja la hi tinc acostumada, i no en fa cabal, perquè sap que jo puc dir-li-ho tot.
- Però no pas davant meu; jo no ho consentiria de ningú del món, ni de tu.
- Vols manar-me?
- Vull que aprenguis a conèixer les persones i a respectar el sacrifici de la nostra germana.
- Obligació hi té, des del moment que s'estarà a casa meva sense haver hagut de treure cap diner seu. Si se't queixa és per vici, i jo no tinc prou humor per a capficar-me amb les seves manies ni amb les teves. Les dones, se us ha de tenir acotades amb la regna, si no, deu com els cavalls i... [...]
No; no hi ha amor. La Laura comprèn que no ha estimat mai aquell home, que ell i ella han sofert l'embriaguesa dels sentits.
Aquest fragment se situa al final de la primera part (pàg. 80) de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Primerament havia triat un altre fragment del principi de la novel·la en què semblava que l'amor d'en Tomàs i la Laura era per sempre, però després me'n vaig adonar que en el fragment que he escollit s'hi amaga l'essència de l'obra. La Laura creia que havia guanyat la confiança de la Teresa però en Tomàs ho espatlla tot. Amb "el somriure de Comarquinal" l'autor ens vol transmetre que la Teresa no ha canviat i que la mira com sempre ho havia fet. En aquest fragment també trobem com és realment en Tomàs: vol retenir la seva dona a casa perquè faci el que "li pertoca", sense sortir dels esquemes. Quan la Laura veu això, s'adona que no l'estima i que mai no ho ha fet.
Mireia Massana Cogul
No hay comentarios:
Publicar un comentario