"D’aquella arquitectura vivent, rosada, no en va quedar més que un esquelet esllanguit, cobert d’una mica de carn flàccida, negrosa, els ulls envidriats.
La Laura es reclogué en el seu dolor com dins una balma tenebrosa, freda, on ningú no podia fer-li companyia, per al com el dolor era l’única cosa seva en aquella casa."
He triat aquest fragment de la novel·la de Miquel Llor ; Laura a la ciutat dels sants perquè m’ha semblat el tros més emotiu del llibre, el més trist i el que et fa pensar més.
La Laura ha perdut la seva filla, la seva única il·lusió per viure, la seva única raó de ser, i aquest dolor que la tortura deu ser el més gran que algú pot patir. Així doncs, es quan ella és sent més sola que mai, sense que ningú la pugui entendre, ni tampoc que ho vulgui fer, perquè és ella qui sofreix l’agonia que li ha deixat la mort de la seva filla. I aquest dolor és l’únic que li queda.
Júlia Bergadà
No hay comentarios:
Publicar un comentario