"La Laura no veia ni sentia ningú; ho oblidava tot per tal que la deixessin amb la seva filla, prop d’aquella flama delicada que era la llum i l’escalf de la seva soledat. Decantada al bressol, sotjava cada moviment que descobria en la criatura, cada hora una mica més regulars, més acostats a una futura harmonia intel·ligent. Després, el primer somriure…

Fins que un vespre a començament de novembre, va semblar-li entreveure un canvi d’expressió en els trets d’aquell rostre delicat, una persistència de plors, un començ de batzegada convulsa. El metge anuncià la possibilitat de la meningitis, que s’emportà a la criatura al cap de dos dies de retorçar-la en els espasmes del sofriment."

He escollit aquest fragment, ja que és molt sentimental, al principi es veu què en la seva soledat, entre les dues, la seva filla i ella, encenien una flama que la feia viure, que la feia seguir. Es veu que la Laura què l’únic què li quedava, què li era important i què estimava de debò era la seva filla, però desgraciadament va agafar una meningitis i va morir.

Carlota Salvador Nicolau