"Després la reacció, els plors, la feblesa, la son, la necessitat de viure [...] Però al fons de tot perduà l'enyorament de la filla, el record de les tortures inútils, la pèrdua de tantes d'il·lusions formades entorn d'aquell front encerclat de cabells rossos, d'aquells ulls blaus que ja sabien trobar els de la mare, d'aquells somriures insitnuats en va als llavis de la criatura que es descomponia allí vora els xiprers del cementiri, drets i immòbils entre les boires del novembre."
He triat aquest fragment perquè m'ha semblat una de les parts més emotives de la obra, quan es mora la seva filla. La Laura havia posat moltes esperances en aquella filla, ja no l'importava si el Tomàs li feia cas o no, o si la gent parlava malament d'ella per haver tingut una filla en comptes d'un hereu, ella el que li importava era la seva filla. I en aquest fragment ens transmet com les seves esperances van arribar ha ser inútils al final.
(Aquest fragment es situa a la pàgina 98 de la primera edició del llibre.)
Judit Benabarre
No hay comentarios:
Publicar un comentario