La marea de verdor que m'envolta és
quasi asfixiant, els arbres, empedernits en no deixar que les pedres
vegin el sol, estenen les seves verdes fulles per tota la montanya,
i no són només fulles de color verd oliva, són fulles de tants
verds que mereixen la seva pròpia paleta de colors; peró els arbres
no estàn sols, com a contrapunt d'aquesta verdor trobem les taques
grises dels arbustos que lluiten per conseguir una mica de sol i el
ataronjat de grans pedres que sobresurten com si la mare terra
volgués donar un cop d'ull a la seva creació des del lloc on
s'amaga. Per últim, el element més eteri del pasatge el trobo sobre
el meu cap, el blau cel s'extén sobre mí com si l'oceà hagués
decidit que la gravetat ja no l'interessa; i de fons veiem la boira:
el blanc tel que, fi com una teranyina, s'extén com l'escuma del
mar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario