Seixanta-dos anys

Seixanta-dos anys

Seixanta-dos anys. Es diu aviat. 

Seixanta-dos anys aixecant-nos

i anant-nos-en a dormir junts. 

Dia rere dia. Setmana rere setmana.

Mes rere mes. Any rere any.

Seixanta-dos anys d’afecte, de 

tendresa, de treball. Tu a casa. 

Jo a la mina. Tots dos al camp. 

I una guerra. I una postguerra.

I fam. I fred i misèria. I sis fill 

(un ja enterrat).

Seixanta-dos anys d’alegries i

penes, de somnis compartits, 

de recórrer junts el mateix camí,

pas a pas, mà a mà,pell a pell.

Seixanta-dos anys, i ara te 

n’has anat. 

I jo... ja no sé qui sóc.

                  Aquilino Oveja Álvarez Cuevas Del Sil  

                  (traducció Laia Vallvé i Cèlia Gutiérrez)

COMENTARI

Hem escollit aquest poema perquè no és el típic poema que un home o una dona declaren mútuament el seu amor, sinó d'un home gran que reflexiona sobre la seva vida ara que ha perdut la seva dona i sense ella no es ningú.