En cada cor, una rosa.

La matinada començà a donar color al cel, un color que passava del gris més trist a les tonalitats taronja apagats que donen la benvinguda al Sol. La llum que intentava escapar entre els núvols de la nit passada colpejava la meva cara i els meus ulls queien del esgotament. Llavors, mentre creuava pel camí que puja a la ermita del poble, vaig veure lluny a l'horitzó una estranya ombra, que semblava ser una persona. 

Vaig decidir seguir un altre camí, cap a aquella estranya ombra que a mesura que m'acostava, s'anava definint. En efecte era persona, de sexe  femení. Els seus cabells eren llargs i foscos com una nit que sembla eterna, no portava sabates, anava descalça. Seguia acostant-me, intrigat. Cada pasa que jo donava la noia semblava morir-se com una flor quan li caduca la vida, es podria. 

De cop i volta, quan ja quasi la tenia davant, la noia es desplomà a terra com si la seva ànima hagués pres el vol cap al cel infinit. 

Ja la tenia als meus braços, la noia era molt lleugera, com si fos de paper. Li vaig apartar els cabells de la cara i vaig poder fixar-me que la seva pell era blanca i freda com la neu, amb unes galtes vermelles i uns trets suaus, semblava una nina, i això m'esgarrifava. 

De cop, la noia va obrir els ulls, d'un verd que semblava que m'absorbís l'ànima, d'una tonalitat densament intensa, m'atrapava. La noia em mirava fixament, i posà la seva mà sobre el meu cor.

Després d'això, em vaig despertar, al meu llit, a casa. "Va ser un somni" vaig pensar.

Llavors el cor em començà a bategar fortíssim, com si volgués escapar. Vaig baixar la vista enfocant al meu tors i fou llavors quan crec que em tornà boig. Del meu cor en sortia una rosa, vermella, preciosa. Tant vermella que semblava la meva pròpia sang. 

Neus Duran C.