Collige virgo rosas

Una rosa, sang, espines. Una a una les gotes de sang del drac queien com llàgrimes escarlates sobre l’espasa de Sant Jordi. Tragué l’espassa, el drac ja és mort, ja no podrà matar més, l’alè de vida gota a gota com l’intocable rellotge d’arena es trenca, en un lleu sospir  que entre cendra i guspires apaga tota vida.

La sang com si no tingués més camins s’estenia poc a poc al seu voltant, creant en un segon un paisatge , tacat del color dels llavis de la seva amada princesa, que entre la mort i l’amor sempre hi haurà el mateix color , el vermell. Poc a poc, la terra ja tacada per aquella essència escarlata, comença de la mort ha crear vida. 

Una a una tiges creixeren alvoltant del monstre, rodejant aquella tràgica imatge de mort en un llit de roses, tant vermelles com la sang del drac.

Es va acostar a aquella freda flor, mentre que encuriosit per la seva bellesa va perdre per un segons la  consciència de ser, acostar la ma decidit a agafar una d’aquelles fascinants flors, abans que la seva existència igual que havia aparegut desaparegués.

En un segon, una petita punxada, una gota de sang, que caigué reflectida en aquell mar de rojos, i es posà sobre el ja tenyit pètal de una rosa, la gota regalima fins l’interior i aquella rosa guanyar un color especial, era plena de vida, però alhora de dolor.

Sant Jordi no podia observar cap altre rosa d’aquell jardí doncs aquella, de la mateixa manera que li havia robat la sang, havia encisat la seva anima.

Ràpid amb l’espasa ell talla la tija de la rosa, i l’alça aquella bella flor enfrontant la seva bellesa amb la del propi món.

Però com tot en la vida, tot sentiment, tota bellesa, la seva durada com més efímera més bella, i aquella rosa era a mes bella de totes.

                                                                                                                        Sardà Sánchez, Eduvigis.