Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d'or més fi tenen enveja,
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d'or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora un dia;
entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més compeja
del coll que, ab son contrari, més compeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d´una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d´alguna gran desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor, enamorat, se m’alterava
i, temerós d´alguna gran desgràcia,
de prendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicenç GARCIA (1582-1623)
Comentari:
En aquest poema, Francesc Vicenç Garcia ens parla sobre una dona que està pentinant-se els cabells en un terrat amb una pinta de marfil. Mentres està veient com es pentina, el poeta s'enamora de la dona i no pot parar de mirar-la. En aquest sonet, Francesc utilitza els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures retóriques complexes com les metáfores, ja que compara a la mà i els cabells mentre la dona es pentina, com si estigueren lluitant entre ells mateixos, diu que els cabells de la dona són de finíssima atzabeja (negres) i que els rossos li tenen enveja.
Lisbeth Rosario 1 Bat C
No hay comentarios:
Publicar un comentario