Assaig de Càntic en el Temple (Salvador Espriu)

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta 
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissoltada pàtria.


Comentari:

Hem escollit aquest poema perquè ens sembla una prova de valentia i estima a la seva pàtria, que és capaç de jugar-se la vida per quedar-s'hi i defensar-la i no pas marxar i abandonar la seva terra encara que no sigui una terra tan bona com altres.

Joan Francesc Peralta Sans i Anna Cajaraville Iglesias