Sentada sota la copa
d'un arbre immens que em proporciona una gran ombra, em permet
veure el paisatge amb més tranquilitat. Entre els peus tinc sorra quasi bé
blanca, que em transmet seguretat. Em quedo amb la mirada perduda mirant
al cel blau, per fi puc descansar, se'm queda la ment en blanc fins que em ve
una ventada que fa que les fulles dels arbres que tinc al davant es moguin, és
aleshores quan em fixo amb els arbres que tinc al voltant, retorno a la
realitat. Avellaners...arbres amb els quals no m'havia fixat fins ara, però gràcies
a l'harmonia que creen les muntanyes del fons, me'n adono que aquests arbres
porten escrit tant el present com el futur. Avellaners...que haig de dir-ne
d'ells, l'arbre de la nostra terra, el que crea el nostre fruit.
Anna Boqué Ciurana 
No hay comentarios:
Publicar un comentario